Fa cinc anys un taiwanès (amb sobrenom de Jerry C) va penjar al youtube un vídeo en què tocava amb la guitarra elèctrica l’obra ‘Canon’ de l’alemany Johann Pachelbel (del s.XVII).
És impressionant com toca! Em vaig quedar amb la boca oberta al veure el talent que tenia! A hores d’ara unes 70 milions de persones han visitat el vídeo del jove.
El dia 19 de gener l’Alicia Keys va estar convidada al programa El Hormiguero. I el presentador Pablo Motos li va fer una entrevista i a més els ninotets, Trancas i Barrancas van rapejar una cançó amb la cantant novaiorquesa. I la veritat és que va quedar bé tot i no ser directament el seu estil musical (ja que és més d’ R&B).
He tingut ocasió de fer una entrevista pel diari AVUI a l’Ander Mirambell, pilot català d’skeleton que participarà als Jocs Olímpics d’hivern de Vancouver (que se celebraran del 12 al 28 de febrer) . És el primer català de la història i ben segur que se’n parlarà molt. Feu clic aquí si voleu llegir l’entrevista.
Fotos: Premsa FEDH
Feia temps que no se’m posava la pell de gallina mirant la televisió. Quan vaig veure el vídeo de l’atemptat de Somàlia del passat dia 3 de desembre que es va emetre per diversos telenotícies em vaig quedar sense paraules. El vídeo impacta molt, al veure’s l’abans, el durant i el després de l’explosió.
Tot i això, penso que no s’haurien d’emetre imatges de víctimes mortals, però igual que en l’11-M, sembla que se segueix fent… Segur que en alguna ocasió, algun teleespectador ha mirat els informatius i s’ha trobat amb la dura imatge del seu familiar mort. Ben segur que deu marcar moltíssim. Els EUA serà un país exemplar, o no, en diverses matèries, però pel que fa a l’emissió d’imatges d’atemptats o és ja que no permeten que s’emetin. Sinó, penseu en l’11-S. Es veien els impactes dels avions i les reaccions de les persones que ho veien en directe, però en canvi no van emetre imatges de víctimes mortals i és per això que em trec el barret amb com van saber evitar l’emissió d’imatges tant fortes.
No poso l’enllaç de les imatges pel que he comentat anteriorment, però si el voleu veure el podreu trobar fent una cerca pel Google.
Avui he anat amb el metro dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i estant al vagó he observat un informe que està penjat i que m’ha cridat l’atenció. Per això l’he fotografiat, era el següent:
M’ha cridat l’atenció que posava que la data del servei “ha estat” el 15/11/09, o sigui, demà. Jo em pensava que aquests tipus d’informes, igual que quan fan alguna inspecció, com la d’extintors, es posava la data del mateix dia. O és que van expressament alguns dies abans a posar-ho? Estrany…. Si algú em pot solucionar el dubte. Estaré encantada d’”escoltar-lo”.
Està clar que la crisi econòmica ha repercutit en els mitjans de comunicació. La premsa escrita n’ha patit forces conseqüències. Moltes empreses prescindeixen d’anunciar-se en els diaris. Això ha provocat que en alguns, fins i tot, hi hagi una reducció a la plantilla o dit “eufemísticament”: una reestructuració de l’empresa informativa.
A partir del 94 però va aparèixer el primer diari digital, El temps. L’ús d’Internet en els darrers anys ha anat en augment, de manera que molts mitjans han volgut tenir un lloc a la xarxa. Això ha beneficiat als usuaris que es volen informar ja que poden trobar informació de qualsevol tipus, però en canvi, també podríem dir que els ha perjudicat en el sentit que s’ha creat desinformació (fet produït per la falta o l’excés d’informació). Com bé va dir Antonio Franco, exdirector d’ El Periódico, a la conferència del passat 5 de novembre: “Estem en una situació en què podem estar més informats que mai”. Cert. Això és bo? Sí, sempre que els lectors tinguin criteris i sàpiguen triar continguts i descodificar-los. La gent ha de ser conscient de “fins a on arriba la independència dels informadors”. Per tant, hem de pensar o millor dit, detectar si el professional de la comunicació està sotmès a un interès per part de l’empresa, ja sigui ideològic, o de qualsevol altre tipus. Un exemple clar és el d’un gabinet de premsa que vetlla no per dir la veritat sinó que vetlla per deixar-la bé. Tot i això, no s’ha de generalitzar. No tots els periodistes es deixen portar per un ideologia, per això, serà “feina del lector” a partir de la seva intuïció detectar si hi ha o no aquest interès de fons. A vegades, és difícil no deixar-se dur per les seves creences però s’ha d’intentar ser el màxim d’objectiu quan l’escrit ho requereixi.
La gent ja no destina tant temps a llegir. A més, la gent no està tant disposada a pagar 1€ o 1′20€ per comprar el diari quan el mateix mitjà o d’altres ofereixen la informació de forma gratuïta a través d’Internet. Segons la primera onada d’enguany de l’EGM, durant el febrer-març, el 48′2% era usuari d’aquesta eina, en canvi, el 1996 un 1%. La gratuïtat dels diaris a la xarxa, sumat als diaris de franc com 20 minutos o qué!, són una gran competència pels tradicionals de pagament. Franco va comentar que “si la gent no vol pagar per informar-se tindrem un servei com les agències de notícies, a més de no aprofundir”. Els diaris de paper gratuïts, va afegir, “intenten privar més l’impacte que no pas la qualitat”.
El futur de la premsa a Internet és bo. Tot i que Franco va anar més enllà dient: “D’aquí 10 anys podrem disposar de la informació d’Internet que arribarà mitjançant la televisió. Des de la pantalla del televisor del menjador podrem veure els diaris”, però segurament tindrem de pagar per cada article que volguem llegir. Per altra banda, va afirmar que actualment “és important tenir certa addicció a la premsa escrita de pagament” ja que aprofundeix més en les diferents peces.
Amb tot això, està clar que el futur és Internet, ja que la xarxa permet recursos que no ofereixen ni la ràdio, ni la televisió, ni la premsa impresa. Una gran interactivitat, multimedialitat, instantaneïtat, hipertextualitat i universalitat que són uns potents valors afegits.
Per acabar, penjaré un parell de fotografies de la conferència feta a la Biblioteca Central de Terrassa el passat dijous, on Antonio Franco va dir la seva opinió sobre el tema que portava per títol: “S’arribaran a acabar els diaris?”.
Pels qui no veu poder veure el divendres dia 10 de juliol el Tour de França per la ciutat de Terrassa, a continuació publico alguna fotografia i tres vídeos que vaig fer.
Un dia històric del qual molts catalans vem poder gaudir, admirant els ciclistes pels quilòmetres que havien fet i pels que els quedaven. Aquest esdeveniment va ocasionar trànsit, carreteres tallades i per alguns va ser un problema. Personalment, penso que per un dia tampoc passa res i que hem d’estar orgullosos que hagi passat la tercera competició esportiva més important del món, a més de fer història.
Aquest dissabte passat dia 28, Chambao va tocar al Centre Cultural de Terrassa per promocionar el seu darrer àlbum ‘Con otro aire’. Les entrades ja es van esgotar unes setmanes abans, es preveia l’èxit.
L’espectacular veu en directe de Lamari va deixar amb la pell de gallina al públic. Al principi de l’actuació la gent estava assentada anar escoltant i corejant, però llavors ella va exclamar que si algú volia cantar, ballar o fer “palmas” que endavant. És a partir d’aquí quan diverses persones del públic es van aixecar i van anar davant de l’escenari a cantar i ballar al ritme de Chambao. Em va resultar graciós el fet que diverses vegades va preguntar al públic si estava bé. Es mostrava preocupada. Deia que ella des d’allà dalt els veia molt bé (animats) però se’n volia assegurar, així que quan preguntava a la gent si estava bé i el públic cridaven que sí, Lamari somreia.
És un grup que no té res d’envejar dels demés grups espanyols. És un estil que marca la diferència, el flamenc chill out. I les seves lletres són bastant profundes, en què Lamari ha volgut transmetre els seus sentiments i les ganes per lluitar i tirar endavant.
No només va tocar cançons del seu últim àlbum, sinó que també dels altres: ‘Flamenco chill’, ‘Endorfinas en la mente’, ‘Pokito a poko’ i ‘Caminando’. Acabant així amb una de les cançons més conegudes del grup, ‘Ahí estás tú’, que durant molt temps s’ha pogut escoltar a l’anunci de televisió sobre Andalusia, la seva terra.
La malaguenya ja va treure un llibre ‘Enamorá de la vida, aunque a veces duela. Con cáncer también se crece’ explicant en primera persona com es viu, com se sent al patir càncer. La malaltia li van diagnosticar el març del 2005. Les seves ganes de lluitar i viure han fet possible que s’hagi curat, però segons explica en el llibre, fins al cap de 10 anys un no pot saber si està curat al 100%.
Chambao estarà de gira fins el setembre, per tant qui estigui interessat encara pot anar a un dels seus concerts que es faran a Badalona i a Igualada, a part de diverses ciutat d’arreu d’Espanya. Qui li agradi escoltar-los ben segur que es divertirà veient-los en directe.
Concert de Chambao al Centre Cultural de Terrassa 28.03.09
Sembla que hi ha persones que és ben bé que no hi toquen. Acabo de llegir una notícia on s’informa que fa un any, el gener del 2008, un home de 67 anys, José Sanabria va matar amb una destral a un tetraplègic de 84 anys, veí d’habitació a la Clínica Morales de Lleida.
El més fort de tot és que l’acusat ha confessat que els fets podrien haver estat encara més greus. O sigui, un boig de primera, ja que si fos per ell vinga a fer mal o a matar a gent innocent. I tot com a venjança perquè la direcció de la Clínica a on estava havien decidit donar-li l’alta per traslladar-lo a un altre centre, a Balaguer. El que està clar és que en comptes d’estar allí, hauria d’haver estat en un centre psiquiàtric!
Se l’ha condemnat a 20 anys de presó per matar a aquest home, més 5 anys per haver intentat assassinar també a una altra pacient que estava en coma a l’abril de 2007! Cada cop que llegeixo una animalada d’aquestes penso: on anirem a parar? Ja no pots estar tranquil ni a una clínica o un hospital.
Per naturalesa, els éssers vius ens mengem a altres, però aquests també s’han menjat a altres, i així successivament. Doncs bé, al nord d’Austràlia, a principis d’aquest mes va desaparèixer Jeremy Doble, un nen de cinc anys durant unes inundacions i s’han trobat les restes a l’estómac d’un cocodril de poc mes de quatre metres. La Policia tenia com a possible hipòtesis que la criatura havia estat atacada per un cocodril, i així s’ha pogut confirmar quan han capturat l’animal i els veterinaris l’han examinat. El cocodril serà traslladat a una reserva o a un zoo perquè sembla ser que els pares del nen han demanat que no sigui sacrificat.
No només sobta el fet noticiós sinó que els pares no vulguin matar l’animal. Ben segur que molts altres l’haguessin fet desaparèixer del mapa. Vet aquí un exemple extraordinari.
