Està clar que la crisi econòmica ha repercutit en els mitjans de comunicació. La premsa escrita n’ha patit forces conseqüències. Moltes empreses prescindeixen d’anunciar-se en els diaris. Això ha provocat que en alguns, fins i tot, hi hagi una reducció a la plantilla o dit “eufemísticament”: una reestructuració de l’empresa informativa.
A partir del 94 però va aparèixer el primer diari digital, El temps. L’ús d’Internet en els darrers anys ha anat en augment, de manera que molts mitjans han volgut tenir un lloc a la xarxa. Això ha beneficiat als usuaris que es volen informar ja que poden trobar informació de qualsevol tipus, però en canvi, també podríem dir que els ha perjudicat en el sentit que s’ha creat desinformació (fet produït per la falta o l’excés d’informació). Com bé va dir Antonio Franco, exdirector d’ El Periódico, a la conferència del passat 5 de novembre: “Estem en una situació en què podem estar més informats que mai”. Cert. Això és bo? Sí, sempre que els lectors tinguin criteris i sàpiguen triar continguts i descodificar-los. La gent ha de ser conscient de “fins a on arriba la independència dels informadors”. Per tant, hem de pensar o millor dit, detectar si el professional de la comunicació està sotmès a un interès per part de l’empresa, ja sigui ideològic, o de qualsevol altre tipus. Un exemple clar és el d’un gabinet de premsa que vetlla no per dir la veritat sinó que vetlla per deixar-la bé. Tot i això, no s’ha de generalitzar. No tots els periodistes es deixen portar per un ideologia, per això, serà “feina del lector” a partir de la seva intuïció detectar si hi ha o no aquest interès de fons. A vegades, és difícil no deixar-se dur per les seves creences però s’ha d’intentar ser el màxim d’objectiu quan l’escrit ho requereixi.
La gent ja no destina tant temps a llegir. A més, la gent no està tant disposada a pagar 1€ o 1′20€ per comprar el diari quan el mateix mitjà o d’altres ofereixen la informació de forma gratuïta a través d’Internet. Segons la primera onada d’enguany de l’EGM, durant el febrer-març, el 48′2% era usuari d’aquesta eina, en canvi, el 1996 un 1%. La gratuïtat dels diaris a la xarxa, sumat als diaris de franc com 20 minutos o qué!, són una gran competència pels tradicionals de pagament. Franco va comentar que “si la gent no vol pagar per informar-se tindrem un servei com les agències de notícies, a més de no aprofundir”. Els diaris de paper gratuïts, va afegir, “intenten privar més l’impacte que no pas la qualitat”.
El futur de la premsa a Internet és bo. Tot i que Franco va anar més enllà dient: “D’aquí 10 anys podrem disposar de la informació d’Internet que arribarà mitjançant la televisió. Des de la pantalla del televisor del menjador podrem veure els diaris”, però segurament tindrem de pagar per cada article que volguem llegir. Per altra banda, va afirmar que actualment “és important tenir certa addicció a la premsa escrita de pagament” ja que aprofundeix més en les diferents peces.
Amb tot això, està clar que el futur és Internet, ja que la xarxa permet recursos que no ofereixen ni la ràdio, ni la televisió, ni la premsa impresa. Una gran interactivitat, multimedialitat, instantaneïtat, hipertextualitat i universalitat que són uns potents valors afegits.
Per acabar, penjaré un parell de fotografies de la conferència feta a la Biblioteca Central de Terrassa el passat dijous, on Antonio Franco va dir la seva opinió sobre el tema que portava per títol: “S’arribaran a acabar els diaris?”.

